Aquesta història transcorre a la França del 1900, en els inicis d’un hivern duríssim.

Marie era una nena d’onze anys que vivia en una antiga casa parisenca. Des que els primers freds s’havien deixat sentir, ella s’havia començat a queixar d’un dolor intens a l’esquena que era intolerable quan tossia. El metge que va visitar-la va donar a la mare el diagnòstic que més temia:tuberculosi.

En aquella època, encara sense antibiòtics, la infecció era gairebé una garantia de mort. L’única cosa que podien fer els metges era receptar alguns pal·liatius per al dolor, cures generals, repòs i.......fe.

-Aquests pacients, com gairebé tots –va dir el professional- tenen més possibilitats de curar-se si s’enfronten a la malaltia; si Marie deixés de lluitar per la seva vida, es moriria d’aquí a poques setmanes. –I, després, va afegir sabent que era més un desig que un pronòstic-:Estic segur que si la mantenim calenteta, ben alimentada i amb moltes ganes de viure, quan passi l’hivern ella es trobarà fora de perill i la tuberculosi només serà un mal record.

Quan el doctor se’n va haver anat, la mare de la nena va mirar el calendari. Encara faltaven dos mesos llargs perquè arribés la primavera....

 Sabent que cap dels seus companys de classe l’aniria a veure, per la por comprensible encara que injustificada del contagi, la mare es va arribar a l’escola de Marie per pregar a la mestra que s’acostés a casa per fer-li algunes classes, no tant per l’aprenentatge com per distreure-la una estona de la seva clausura i de l’avorriment. La mestra va dir que no ho podia fer. Ho sentia, però hi havia quatre nens més del curs en la mateixa situació; no podia ocupar-se d’ells, havia de tenir cura dels que encara assistien a classe.

L’endemà, mentre penjava garlandes casolanes per la casa per mirar d’encomanar l’alegria que no sentia per les festes, la mare va veure la cara pàl·lida de la seva filla i la tristesa que es reflectia en la seva expressió. Llavors va tenir la idea. Amb l’ajuda de la serventa, va dedicar el matí a moure tots els mobles de las casa per portar el llit de Marie al costat de la finestra de la sala que donava al petit pati central compartit. Des d’allà, va pensar la mare, com a mínim veurà el pati interior, el xiprer que hi ha al centre del jardí, les plantes enfiladisses de les parets, les finestres d’aquells dos edificis. Segurament, es va dir, es distraurà encara que sigui veient la gent que va i torna de les seves obligacions o de les compres per a finals d’any.

A mitjan gener, l’hivern es va tornar més i més fred, i l’estat de la nena es va agreujar. Més d’una nit, un atac de tos va acabar amb vòmits de sang i amb la consegüent desesperació de la pobra jove i de la seva mare.

Un matí, quan tornava de comprar, la mare va trobar Marie amb la mirada perduda de cara a la finestra. Aquella nena ja no tenia res a veure amb la Marie que ella recordava d’algunes setmanes enrere. La mare se li va acostar per preguntar-li com es trobava i la nena li va dir que tenia molta por de morir-se. La mare la va abraçar amb força, sostenint el cap de la filla contra el pit i prement-la perquè no s’adonés que estava plorant. La nena va assenyalar el pati i li va dir:

-Mira, mare, veus aquella planta enfiladissa que hi ha a la paret de l’edifici del davant? Fa algunes setmanes estava plena de fulles, unes més verdes, altres és grogues. Mira-la ara, les poques fulles que li queden. Acabo de pensar que quan l’última de les fulles de la planta caigui, la meva vida també arribarà a la fi.

-No has de pensar aquestes coses -li va dir la mare posant bé els coixins i eixugant-se les llàgrimes d’esquena a la filla -.A la primavera totes les plantes enfiladisses fabriquen noves fulles i la vida verda torna a néixer.

“Però són altres fulles....” va pensar la noieta sense dir-ho.

La malaltia seguia el seu curs, amb alts i baixos, però cada vegada que el metge venia a visitar-la veia que l’estat d’ànim de la pacient dequeia en la mateixa proporció que el seu estat general.

Fins que un matí, la mare va descobrir Marie molt interessada mirant cap a dalt per la finestra. Sense voler interrompre-la, la mare s’hi va acostar amb compte per provar de veure què era el que cridava l’atenció de la seva filla. Es tractava d’un jove pintor que, al costat de la seva finestra al tercer pis de l’edifici del davant, pintava amb uns colors vius algunes imatges de París.

Per primera vegada en molts dies, la mare va veure Marie entusiasmada i alegre. La mare compartia aquella alegria; per fi alguna cosa havia captat el seu interès, potser podria convèncer el pintor perquè l’ajudés.

Aquella mateixa tarda la mare va anar a l’edifici i va trucar a la porta de l’artista. Quan el jove i estrafolari artista va obrir, li va explicar que ella era la mare d’una nena que vivia a la planta baixa, a l’edifici del davant, li va explicar la greu malaltia, li va explicar el que havia dit el metge.

-Ho sento molt, senyora -va respondre el pintor-, però no entenc per què ha vingut a explicar-me tot això.

-He vingut a demanar-li que vingui a fer algunes classes de dibuix o de pintura a Marie. A ella sempre l’ha interessat  l’art, ¿sap? Si vostè pogués baixar a casa de tant en tant per parlar amb Marie.....Jo, per descomptat, li pagaré el que vulgui.....

-I amb un to de prec va acabar dient-:La seva vida, ¿sap?, potser depèn en certa mesura que vostè accepti el que li demano.

No va ser pels diners, sinó per la pena que li feiala imatge de la nena que va veure per la finestra que el jove artista va començar a baixar un dia sí i l’altre també a casa de Marie, carregant teles, carbonets i colors per parlar de pintura i per animar la jove que utilitzés el temps que passava al llit per dibuixar i pintar.

Durant les setmanes següents entre ells va créixer una amistat.

Una tarda, quan el pintor va baixar-la a veure, Marie plorava al llit.

-¿Què et passa, ma chérie?-li va preguntar.

Marie li va explicar la relació amb la planta enfiladissa i després li va dir:

-Ahir, després que te’n anessis, va fer molt de vent i van caure moltes fulles. Quan es va acabar la tempesta, vaig comptar les fulles que quedaven. Del miler que n’hi havia en totes les branques només en quedaven vint-i-vuit. I jo sé que significa: si avui mateix caiguessin totes, no hi hauria un demà per a mi.

El pintor va provar de convèncer Marie que aquella associació era una bestiesa.

-La vida continuarà -li va dir-, això no ho has de pensar. Has de practicar les escales de colors i dibuixar les pomes que et vaig demanar, si no, mai arribaràs a exposar. De fet, és gràcies que he practicat molt al llarg de la meva vida  que acabo de rebre una invitació per exposar les emves pintures a Amèrica.

-¿Marxaràs?- Va preguntar Marie sense voler sentir la resposta.

-Tornaré al maig com a molt tard- li va dir el pintor- Lavors, si has practicat, anirem a pintar al camp, recorrerem els museus i t’ensenyaré a pintar a l’oli.

-Pintor, no sé si hi seré, quan tornis- va respondre Marie- Depèn de la planta enfiladissa.

L’artista, que sentia afecte per la joveneta, la va abraçar i va preferir no parlar d’aquella fantasia. Només li va fer un petó al front i li va indicar què havia de fer per estar ocupada fins que ell tornés.

Quan va marxar, Marie va sentir que el món s’esfondrava, i en un negre presagi va veure com, mentre el pintor creuava cap a casa seva, el vent arrencava de la planta tres fulles de cop i les deixava caure violentament al pati.

A partir d’aquell dia, la nena controlava cada matí des de la finestra la quantitat de fulles que encara li quedaven a la planta.....i cada matí notava un dolor agut al pit quan comprovava que alguna de les seves acompanyants havia caigut per sempre durant la nit.

-¿Què et passa, filleta? –li va preguntar la mare després d’una nit agitada i febril.

-Mira, mare –va dir Marie assenyalant cap a la finestra-.Només queden tres fulles:a sota, a la vora de terra, una altra a la meitat de la paret, i una altra, tota sola, a dalt, al costat de la finestra del pintor. Tinc por, mare.

-No t’espantis –va respondre la mare amb pretesa convicció-.Les fulles aguantaran; són les més fortes, entens?, només falten dues setmanes perquè arribi la primavera.

La mirada divertida de Marie s’havia convertit en l’obscura expressió d’un control obsessiu de les tres pobres fulles. I una nit de març, enmig d’una tempesta feroç de vent i pluja, la fulla del mig es va deixar anar i va volar lluny. Marie no va dir res, però va doblar les seves pregàries per demanar al bon Dèu que protegís les fulles.

-Mare –va cridar un matí-. Mare, vine.

-Què passa, filla?

-Només en queda una, mare, només una. La que era a sota ha caigut aquesta nit. Em moriré, mare, em moriré. Si us plau, abraça’m, tinc por, marona. Molta por.

-S’ha de tenir fe, filleta –va dir la mare empassant saliva i reprimint el plor de la seva pròpia por-. A més falten pocs dies per  a la primavera i encara queda una fulla. És la fulla campiona, saps?

-Sí però fa un moment he vist que tremolava....Tapa’m, mare, tinc fred.

Sempre que Marie estava desperta, mirava per la finestra l’única fulla que resistia. A l’extrem de la planta enfiladissa, la petita fulla marró verdós s’aferrava solitària a la base, i la nena, en veure-la, creuava instintivament els dits demanant interiorment que resistís perquè ella també pogués salvar-se.

I la fulla resistia.

Neu, pluja i vent.

Van passar els dies i la fulla va aguantar.....

Fins que un matí, mentre Marie guaitava la seva esperança, va veure que un raig de sol il·luminava la fulla i va descobrir que, al seu costat i una mica més avall, havien començat a aparèixer alguns petits brots.

-Mare, mare, la fulla ha resistit. Ha arribat la primavera, mare. No és meravellós?

La mare va córrer cap a la seva filla i la va abraçar amb una altra mena de llàgrimes als ulls. Ella no pensava en la planta, sinó en la seva filla, que també s’havia salvat.

-Sí filla, és meravellós.

Van passar els dies i la nena va començar a recuperar les forces poc a poc.

En la primera sortida al carrer que el metge va autoritzar, Marie va córrer a l’edifici del davant per preguntar pel seu amic pintor.

La mestressa es va sorprendre de veure-la, potser perquè no era habitual que algú sobrevisqués a la tuberculosi.

-M’alegro que estiguis bé –li va dir mentre li feia un petó amb una alegría sincera-. El teu amic encara no ha tornat , però m’ha assegurat que d’aquí a poques setmanes serà per aquí. Em va enviar això per a tu.

I després de ficar-se la mà a l’escot, li va allargar una carta:

PER LLIURAR A LA MEVA AMIGA MARIE.

“Hola Marie.

Com veus, ja ha passat tot.

Quan llegeixis això només faltaran un quans dies perquè reprenguem les classes de pintura.

He comprat més colors i pinzells; o sigui que et vull regalar els que havia tingut.

Digues a la mestressa que t’obri el meu apartament i emporta’t les meves coses.

Practica molt, recorda’t de les pomes....i les escales de colors.”

La nena saltava d’alegria. Després de demanar la clau a la mestressa, va pujar a les petites golfes per recollir les pintures.

Quan era allà, es va atansar a la finestra per agafar el faristol que, com sempre, era allà. Mirant cap a fora va veure el seu llit a l’edifici del davant.

Sense rumiar-s’ho, Marie va obrir la finestra i instintivament va buscar la seva amiga, la fulla heroica, la que havia aguantat, la més forta de les fulles.......

I la va veure.

Era allà, a la paret, a una banda, molt a prop del marc de fusta de la finestra.

Era allà. Però no era una fulla de veritat, era una fulla que havia pintat sobre un maó el seu amic pintor..... 

Història escrita per O’Henry i recollida per Jorge Bucay

Sovint els adults, preguntem als nens: I tu......Què vols ser de gran?.

Aquesta pregunta, crec que parteix d’un error fonamental, perquè si preguntem que seràs de gran, implica que ara que ets petit, “no ets”, sinó que només “podràs ser” en un futur. Però el nen, ja te dins seu, en potència, totes les capacitats i qualitats que tindrà quan esdevindrà un adult. L’únic que li cal fer es actualitzar-les i desenvolupar-les.

Per tant, jo crec que es més positiu animar al nen a que descobreixi quines son les seves capacitats i les seves aptituds, i després d’aquesta descoberta el següent pas es qüestionar-se: .........Com puc fer que aquestes capacitats meves puguin fer servei a la resta de la humanitat?

Tots tenim més capacitat o més facilitat per algunes coses o per unes altres. No a tots se’ns dona igual de bé pintar, o escriure o tocar un instrument. Això no vol dir que encara que jo no tingui gaire facilitat per la música, si prenc classes i treballo a fons, no pugui arribar a tocar bé el piano, no. Es clar que podré fer-ho. Però n’hi ha que tenen una sensibilitat i una facilitat especial i que senten la música d’una forma diferent.

Tots tenim alguna d’aquestes habilitats diguem-ne “especials”. Una activitat en la que som realment bons i que a més a més , quan l’estem realitzant, ens sentim feliços i se’ns hi va el temps sense adonar-nos.

La nostra felicitat depèn en gran mesura de que arribem a descobrir quines son aquestes habilitats especials que tenim, i que puguem realitzar-les i gaudir-ne alhora que també puguin ser un servei pels altres.

Com el pintor del conte. Si la nostra habilitat i la nostra passió es saber pintar una fulla tan bé que sembli real, tot depèn de que sapiguem trobar a qui li cal  aquesta fulla.